Narra la història, que no fa molt de temps, existia un home capaç de sanar amb les seves mans el dolor dels nostres cossos. Cossos afeblits, desgastats i cansats. I a pesar de l’energia que ell hi dipositava, no era suficient, ja que les persones seguien vinguen, els seus dolors, mai se n’anaven. Canviaven de braç i a vegades de cama.

Va comprendre de seguida, que aquell dolor era intern.

No va deixar mai la sanació, ni l’energia, ni l’amor que hi posava, però va sentir, que el camí el conduïa cap a una altra banda. Doncs només existeix una forma de sanar, i aquesta es troba a dins. A dins del temple, a dins del castell, a dins, allà on la llum brilla, allà on resideix l’ànima.

Sense diners a la butxaca i el cor latent, va fer d’aquest projecte l’amor de la seva vida. Un viatge llarg i lent, un retrobament amb ell mateix, un aprenentatge costant al costat de les espelmes, i és que a poc a poc, elles es van convertir amb el seu Mestre.

Va continuar sanant i continua curant, perquè a pesar de la seva absència, el seu amor, la seva llum i el seu Ser, romà en la flama d’una espelma encesa.