LA CERTESA DEL QUE SOM

Qui soc? Què soc? Cada vegada que m’he fet aquesta pregunta, m’he acabat perdent en un maremàgnum de definicions. En frases comunes com “ets el que veus”, “ets les decisions que prens al llarg del teu camí”, o “ets el que ets avui gràcies al què vas ser ahir” o en pensaments filosòfics com: “penso, doncs existeixo”, dona a entendre això que, per tant, som els nostres pensaments? Espero que no.
I com més cerco, més m’allunyo d’aquestes respostes. Pretextes cercats a través d’un pensament carregat d’estructures, creences i estigmes.
No sento que el dubte estigui en la pregunta, de fet considero que potser a vegades ens oblidem de fer-nos-la, per por a no saber què contestar, o per temor que la resposta no ens agradi, perquè és cert que existeixen totes aquestes frases i que utilitzar-les només voldrà dir que mai has parat a pensar qui ets en realitat. Però també sé que la veritat resideix en la consciència, en l’estat pur del nostre ser, i en les respostes cercades des del silenci. Perquè és allà on realment som.
La meva persona s’ha perdut moltes vegades, en molts llocs i de moltes maneres. S’ha perdut entre els pensaments, entre les emocions i en els sentiments, s’ha perdut a casa, però també fora al carrer. S’ha perdut quan dormia i mentre estava desperta, quan estava sola i quan estava acompanyada; s’ha perdut perquè no va entendre que allò que buscava no es trobava en el que creia sinó en el que sentia. En la puresa i en la veritat amb què la seva ànima s’expressava. I quan de tant en tant l’escoltava, sentia que aquella era l’única realitat que existia.
No vaig saber qui era fins que vaig deixar enrere tot allò amb el que creia, fins que em vaig desprendre d’aquella persona que seguia navegat entre els dubtes, les incerteses, els temors, perduda en les creences que un dia se li van imposar, pensant que allò era ella, utilitzant frases tan simples com “soc el que soc”. Vaig saber qui era quan en un procés de dolor, solitud i tristesa vaig sentir que la meva ànima em deia que era aquí. Quan vaig decidir deixar d’amagar-la i enterrar-la sota els pensaments i les presses de la vida quotidiana, una vida que no està estructurada per qui som en realitat. I quan des de l’amor més profund vaig sanar el meu dolor, vaig obrir els ulls i vaig sortir a fora em vaig adonar que jo sempre havia estat aquí.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *